Ronda dels Cims 2013

Ronda dels Cims 2013, una volta a un país

                                                         

Vint-i-un de juny de 2013, 6:50 hores del matí després de fer un cafè amb la Reyes a Ordino ens anem a la sortida, està ple de gent, corredors, acompanyants, voluntaris, curiosos... m’encanta aquest ambient, no vull entrar encara a la zona de sortida, vull gaudir de l’ambient, d’aquest moment.

Li dono un petó a la Reyes, em desitja molta sort i em diu que gaudeixi, la miro, em surt un somriure i li dic que no pateixi per mi.

Em poso a la cua per entrar a l’interior de la sortida, em passen el xip, sona, tot correcte, ara si! ja hi som, comença la cursa, la meva aventura, el meu repte. Aquesta vegada estic sol, els meus companys de fatigues de la CEJ no hi són, els trobo a faltar però estic molt decidit a fer-ho, és el meu repte, el meu somni.

Ja dintre busco a la Reyes per veure on s’ha col·locat. La veig amb la càmera, fent fotografies, em mira, aixeca la mà i somriu, ara si, ja estic preparat, que estigui ella em dona tranquil·litat, em concentro en la cursa, amb el que he de fer i com he de sortir i només queda esperar que donin la sortida.

Per fi s’escolta un petard i es dona la sortida, 301 corredors, 301 somnis, 301 reptes, comencen a córrer, el ritme es suau i donem una volta al poble d’Ordino. Desprès d’uns 2 km. comencem a trepitjar pista i mica mica ens enlairem.

Arribo al poble de Llorts, Km. 29, casi 6 hores de cursa, estic bé, molt fresc, tranquil, allà m'està esperant la Reyes, em pregunta com estic i em diu que em veu bé, li he donat una motxilla i em diu si vull res, li dic que si que em doni uns mitjons perquè me’ls canviaré, hi ha molta aigua, no plou però a la muntanya moltes vegades és impossible no passar pel camí sense mullar-te els peus.

 

Sé que és important anar amb els peus secs per evitar les temudes ampolles i li dic que si pot compri més mitjons (tot i que jo a la meva motxilla porto un parell de recanvi i a la bossa que agafaré a Pas de la Casa, al Km. 129, he deixat uns altres).

M’agafo els avituallaments amb tranquil·litat veig molta gent que arriba i marxa de seguida, però m’ho vull agafar amb calma, se que he de menjar, desconnectar i descansar una mica, la cursa és tremendament llarga i només estem començant, no tinc presa.

M’acomiado de la Reyes i començo a pujar direcció Pla de l’Estany uns 500 metres de desnivell positiu. Fins aquí la cursa ha estat un puja i baixa i continua així, un cop al Pla de l’Estany baixem una mica i tornem a pujar fins a l’estació d’Arinsal, 9:20 hores de cursa.

Ara toca pujar fins l’Alt de la Copa, casi 2.600 metres, em sento bé, concentrat, anar guardant, pujo a bon ritme i baixo bé, però intentant no carregar massa les cames, com diu en Moreno ritme d’Ultra Trail.

Arribo a Escaldes, Km. 57, 13:59 hores, la Reyes m'està esperant (quina alegria et dona veure a la gent que estimes), em torna a preguntar com estic, li dic que bé, ella em mira, em fa un escàner i veu que tinc bona cara, la seva expressió de preocupació canvia.

Descanso, menjo, em relaxo, miro les cares dels altres corredors i penso si jo tindré la mateixa.
Ara ja no van tant ràpids als avituallaments i tots ens ho prenem amb més calma, les hores de la cursa comencen a pesar.

Em torno a acomiadar de la Reyes, em desitja que tingui una bona nit (ja no ens veurem fins el dia següent) i marxo direcció la Margineda (primera parada on em donaran una de les bosses que he preparat i on podré sopar).

En principi són 8 Km. (crec que hi havien més) on he de salvar 400 metres de pujada i després 1.400 metres de baixada, vorejant Andorra la Vella.

 

Amb casi bé 15 hores de cursa i casi de nit arribo a la Margineda, aquí a l’interior d’un pavelló tot està molt bé organitzat, a un costat les bosses a l’altre hi ha llits, davant l’avituallament i al fons els lavabos i les dutxes, la veritat hi ha de tot.

Després de casi una hora marxo de la Margineda, em faig un escàner interior i em trobo bé, amb una mica de cansament, però les cames no em fan mal i això per experiència  sé que és bona senyal.

Ara comença una pujada que conec, i em ve a la memòria 4 anys enrere quan amb en Plana, Penalva i Moreno la pujàvem tots junts, són casi 1.000 metres positius, molt durs, fins arribar al Coll de la Gallina. Ho agafo amb tranquil·litat, ja és de nit, vaig sol (casi com tota la cursa), la lluna és plena i amb la immensitat de la nit se la veu preciosa il·lumina el camí dels corredors,  la pujada serà llarga...

Per fi arribo al coll de la Gallina, ha anat millor del que pensava i començo a baixar, toca 1.000 metres de desnivell negatiu, hi ha molta aigua i el terra patina molt, en una d’aquestes patinades caic al terra i trenco un dels pals i em surt de l’ànima, MERDA!!!

Em fa més malt trencar el pal que la caiguda. Guardo el pal trencat a la motxilla, li envio un missatge a la Reyes per que em compri pals al matí i segueixo amb un pal. Aquesta cursa l’acabarem amb dos pals, amb un o sense (és el meu pensament), encara em sento fort.

S’acaba la baixada i comença la pujada més llarga de tota la cursa fins el Pic Negre (2.664 metres) amb més de 1.600 metres de desnivell positiu.

Ho recordo perfectament després de casi 5 hores es comença fer clar, veig el Pic Negre, escolto la gaita (aquest any no està al Pic del Comapedrosa) veig la silueta del gaiter, deu meu! Quina fotografia, quin instant, em sento afortunat.

Un cop al Pic em paro, miro Andorra als meus peus, li dona les gràcies al gaiter i amb la seva música gaudeixo de la vista, el sol encara no ha sortit però ja es clar i Andorra és tant bonica...

Vint-i-cinc hores de cursa, Km. 103, he fet el desnivell més gran positiu que hi ha en tota la cursa i ara em queda un puja i baixa continu, avui farà calor, les cames em comencen a fer mal i la cursa continua.

En aquesta part del corregut estàs sempre a més de 2.000 metres, passes per valls verdes, vaques i cavalls pasturant, el riu al costat meu i gaudeixo d’aquesta pau. Arribo a un control i veig a dos corredors descansant i la seva roba al costat d’una foguera, de seguida sé perquè. S’ha de creuar el riu passant per sobre de dos arbres i un voluntari em diu que vagi amb molt de compte perquè patina molt, (penso ufff després de perdre un pal només em queda caure a l’aigua) vaig cap els arbres, a veure que passarà.... i el passo sense problemes.

A partir d’aquí i fins els Pas de la Casa m’acompanyarà una gossa (boira), preciosa, forta, acostumada a estar per aquests terrenys i se li notava que gaudia tant..

 

La gossa era d’un corredor que estava acompanyant un tram a una altre corredor de l’Ultra Mític (ells fan 112 Km. i hi ha trams que coincidim). Anàvem amb el mateix ritme jo una mica més avançat que ells i la gossa anava i venia, em mirava jo la mirava i ens vam caure bé (anava més amb mi que amb ells). En un moment li vaig dir al seu amo que la gossa podria fer dos rondes del cim i tots tres vam somriure.... em va agradar la seva companyia.

Arribo al Pas de la Casa, m’acomiado de la Boira i arribo a l’avituallament, era a l’interior d’una sala polivalent, cada cop hi ha menys corredors, porto 31 hores, estic al Km. 129, no veig a la Reyes i per primera vegada penso que acabaré la cursa.

Fins aquí no m’ho havia plantejat, volia anar pas a pas, d’avituallament en avituallament, sense pensar en res més, concentrat en seguir el camí, no perdrem i mantenir el meu ritme.

Arriba la Reyes (m’encanta que estigui allà, la seva presència em dona tranquil·litat i forces) i m’explica que ha anat de bòlid per trobar-me uns pals, però els porta, em mira, em torna a repassar i somriu, en veu bé, tinc cara de cansat però em sento amb forces i se que estic a prop.

Li dic que tinc una nafra al peu esquerre, em trec les sabatilles molles (no hi manera d’estar més de mitja hora amb els peus secs) i amb l’esparadrap que porto m’ho soluciona.

Menjo, descanso, en canvio de mitjons (els 4), de bambes i després d’una hora marxo del lloc, la Reyes diu que em seguirà tota la tarda, m’acompanya uns 500 metres de baixada caminant i ens tornem a acomiadar.

Baixo uns 200 metres de desnivell i pujo uns 800 metres de desnivell per arribar a Port Dret, torno a baixar uns 500 metres de desnivell fins arribar a Bordes Envalira.

Un altre avituallament, casi 35 hores de cursa, Km. 140, és una vall preciosa, un poble tranquil i bonic, paro a menjar, no fa tanta calor, la Reyes m’està esperant en un camp verd al costat d’un riu, s’aixeca i m’acompanya fins l’avituallament.

És un mirador preciós, agafo una cadira, la Reyes em porta menjar, m’assento i torno a gaudir del paisatge, del moment, d’aquella pau... estic content, em trobo bé, les cames pesen però el meu cap està fort.

Crec que és un dels millors moments de la cursa per la seva vista, per aquella tranquil·litat, aquella pau, no pensava res, senzillament gaudia,  sentia...

 

M’aixeco, la Reyes em torna a acompanyar uns 600 metres caminant i ens tornem a acomiadar, em queden 7 Km. fins el poble d’Incles casi tot baixada i planer.

Arribant a Incles un home em mira es fixa en mi i em pregunta Jose? Jo li dic que si però el miro estranyat i ell de seguida em diu no em coneixes però soc l’home de l’Elena Reynalt, ens donem la mà i m’acompanya fins l’avituallament, m’explica que m’han seguit tota la  cursa per internet i que com viuen allà havien anat fins a Incles per esperar-me.

A l'arribar allà em troba amb l’Elena, els seus pares i el seu fill, també amb la Reyes. Quina alegria em van donar, va ser un gran detall per part de tots ells, els estic molt agraït, van estar amb mi, em vam donar molts d’ànims i la seva visita em va donar més forces.

L’home de l’Elena em diu que al canviar el recorregut per la neu la distància havia variat i que faríem casi 190 Km., jo li vaig que creia que no (il·lús de mi).

Ens acomiadem tots, la Reyes em torna a acompanyar una estona caminant, ara queden 9 Km. fins Armiana, miro el perfil i penso que en poca estona seré allà, cada cop ho veig més a prop.

Se’m va fer etern, dues pujades duríssimes, no arribava mai, pensava que els quilòmetres no passaven i que era impossible que només hi hagués 9 Km.(un cop acabada la cursa vaig saber que el total de quilòmetres van ser 186 i evidentment hi havia distàncies entre avituallaments que no coincidien), vaig trigar 3 hores interminables, però finalment vaig arribar.

No hi havia cap corredor a l’avituallament, però la Reyes si (quanta força i energia em va transmetre durant tota la cursa) i a més amb sorpresa, em va portar el sopar botifarra a la brasa i truita francesa, el meu cos ho va agrair (al final ja no saps que menjar en aquestes curses).

Abans d’arribar a l’Armiana vaig posar els dos peus en una bassa de fang, al arribar li vaig dir a la Reyes que em portés les bambes que li havia donat al Pas de la Casa, estaven molles (la Reyes les havia netejat i encara estaven molt molles) però al menys no tenien fang.

 

Un voluntari (que bé que ens van tractar i cuidar durant total la cursa) em va ajudar a canviar-me els mitjons (i van 5) i les bambes mentre sopava.

Segons el meu perfil Km. 156 i 40 hores de cursa. Va ser el pitjor moment de la cursa, el focus que portava no anava gaire bé (a l’Armiana el vaig canviar), se’n va fer etern des de Incles fins l’Armiana, les cames em començaven a fer molt de mal i a més, anava amb les meves parts cuites, la vaselina que havia fet servir fins el moment ja no funcionava).

La Reyes va veure de seguida que ja no anava tant bé, va estar amb mi, per mi, em va mimar i al sortir em va donar un petó i molts d’ànims. Jo s’havia que tocava patir però també que mentalment estava preparat per fer-ho, quedava molt poc i arribaria, si cal, arrastrant-me.

Poc després de sortir de l’Armiana, sé que va arribar en Jesús (company meu de feina) que havia fet la trail de 35 Km., també sé que li va saber molt de greu no veurem, a mi també m’hagués fet molta il·lusió veure’l allà, llàstima...

Em quedava un pujada dura d’uns 800 metres de desnivell en uns 6 Km., després d’una pujada dura, van arribar uns quilòmetres en que es pujava suament fins els darrers 2 Km. on la pujada va ser terriblement dura, la nit feia estona que havia arribat, però recordo perfectament pujant amb la lluna un altre cop esplendorosa, poderosa, il·luminant el meu camí i el de la resta de corredors i el soroll del riu baixant amb molta força, fent-nos saber que els homes per molt que ens ho pensem, no som res al costat d’aquelles muntanyes amb tanta força i bellesa.

Després de dues hores pujant per fir arribo al coll d’Arenes (més de 2.500 metres), quina alegria, havia fet la darrere pujada i “només” (moltes vegades no saps que és més dur si les pujades o les baixades) quedaven 9 Km. de baixada. S’havia que em tocaria patir i molt, les cames ja em feien molt de mal i amb la baixada encara me'n farien més.

Però s’havia que ja era meu que per molt que trigués i per molt mal que en fessin les cames, arribaria a Ordino.

Em vaig prendre la baixada amb molta filosofia, la primera part on la baixada tenia molt pendent vaig caminar i quan mica en mica la pendent es va suavitzar, vaig aconseguir córrer, molt lentament, però córrer (interiorment al·lucinava, després de 42 hores encara podia córrer!!!).

La baixada la recordo molt dura, amb molt de mal, molt de patiment, però únicament pensant en que la Ronda dels Cims era meva.

Per fi arribo a Ordino, Déu meu (i no soc creient) quina alegria!!! són les 3:35 de la matinada, porto més de 44 hores de cursa, caminant, corrent, és el meu moment, veig a la Reyes, m’està esperant (ella aquesta nit no ha dormit) quina alegria veure-la allà, esperant-me, animant-me, arriba on està ella, somriu (quin somriure més bonic que té) em vol treure la motxilla i li dic que després de 170 Km. (encara pensava que eren 170) la motxilla arribarà amb mi a la meta.

Ja sóc allà, baixo unes escales i ja veig la petita recta de meta, aixeco els meus pals en senyal de victòria, i amb un gran somriure arribo a la meta.

Vaig on està la Reyes, li dono un petó i ens abracem, aventura acabada, repte fet i només sento pau dins meu. No diré res del dolor de cames...

 

Mitjançat el faceebok de la CEJ vaig agrair a totes les persones que m’havien seguit i animat durant la cursa, ara, en la meva crònica, el meu agraïment és per la Reyes (no em cansaré mai d’agrair-li) per respectar la meva passió i també per en Jose Moreno, Josep Penalva i Carles Plana.

Ara fa uns 8 anys aproximadament, quan jo començava a córrer, ells tres em van acollir, em van introduir en aquest fantàstic mon del córrer i la muntanya i em van ensenyar, sense amagar-me res, tot el que sabien, gràcies a tots tres!!!!

Evidentment també a la resta dels meus companys de la CEJ, als meus companys de feina que sempre estant pendent de mi i a la meva família, gràcies a tots!!!!!!

Fa un temps enrere en Jose Moreno es preguntava si els que correm estem malalts, moltes vegades la gent em demana perquè correm, i jo contesto que és molt personal, hi ha molts de motius, si és cert que enganxa i si tens una continuïtat el cos et demana més, però les meves raons per córrer es poden resumir en tres paraules: pau interior i felicitat.

Calen més raons....

José Garrote Arjona